Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), advocat i periodista.
Primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914–1917) i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX.
Va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa, document que fixava les bases per la devolució de les Constitucions catalanes.
Home religiós i d’una ideologia conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme d’Hippolyte-Adolphe Taine i el tradicionalisme de Frédéric Le Play i de Joseph de Maistre, exposà el seu ideari en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment, en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), considerada l’obra teòrica culminant del catalanisme, que reflecteix un concepte organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc.), bé que els seus models foren, sobretot, Jacques Nicolas Augustin Thierry, Fustel de Coulanges i l’esmentat Taine.
Prat de la Riba fou un polític que trobà en la història arguments a favor d’un nacionalisme català no independentista, al qual dotà d’una doctrina i d’una estratègia política.
Presidí la Diputació de Barcelona entre 1907 i 1914, i com a tal, el 1907 va fundar l'Institut d'Estudis Catalans a partir d'una proposta sorgida del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Impulsà la creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual va ser el primer president, fins a la seva mort.
Francesc Cambó
Francesc Cambó i Batlle (1876-1947), fou un empresari i polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols.
El gener de 1898, ja llicenciat en dret, Cambó entrà com a periodista a La Veu de Catalunya, que era llavors un setmanari dirigit per Narcís Verdaguer i Callís. Primer és encarregat d'explicar els altres moviments regionalistes d'arreu del món, amb articles setmanals. A partir de la reconversió de La Veu en diari el gener de 1899 i amb Enric Prat de la Riba com a director, s'encarrega de la secció de política estrangera.
Escriurà al diari fins al novembre de 1901, quan és elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Aquests anys de Cambó a La Veu coincideixen amb els inicis del catalanisme polític, la popularització de les idees catalanistes i la fundació de la Lliga Regionalista.
Eugeni d'Ors
Eugeni d'Ors i Rovira, 1881-1954, fou un escriptor i filòsof català, casat amb l'escultora Maria Pérez i Peix. Usà el pseudònim Xènius. Fou l'iniciador del moviment noucentista.
D'Ors estudià Dret a Barcelona i es doctorà a Madrid el 1905 amb Genealogía ideal del imperialismo. El 1906 se'n va a París com a corresponsal de La Veu de Catalunya.
Des de la secció «Glosari» de La Veu de Catalunya posà en circulació el concepte de noucentisme.
Novament a Barcelona, és nomenat secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1911, el 1913 es va doctorar en Filosofia i Lletres a Madrid.
El 1917, es convertí en el màxim responsable d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya.
Després de la mort d'Enric Prat de la Riba, el seu més ferm protector i promotor, es produí un distanciament progressiu entre ell i el programa de la Lliga Regionalista, causat per la seva incompatibilitat temperamental i ideològica amb Puig i Cadafalch.
El 1923 s'establí a Madrid, on fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola el 1926, però no va ingressar-hi fins a l'any 1938.
El 1923 també presidiria la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya.
Durant la Guerra civil, fou nomenat Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos i es convertí en un dels més destacats intel·lectuals del règim dictatorial del general Franco.
Eugeni d'Ors va influir particularment en el camp de l'estètica i de l'educació. L'estil del Glosari ja és tot un primer manifest estètic. Un llenguatge urbà, que vol ser bell, elaborat, obertament artificiós, adreçat a ments il·lustrades.
El seu gran manifest estètic va ser el pròleg a La muntanya d'ametistes de Guerau de Liost, en què dóna per acabat el modernisme amb la frase que adreça a l'escola del poeta Joan Maragall: «La paraula no ha estat mai viva». La vida l'infon el poeta.
És des del Glosari que Xènius informava els lectors sobre els artistes que s'integraven al cànon de la civilitat: l'esmentat Guerau de Liost, Josep Carner i Josep Maria López-Picó, entre els poetes; o l'escultor Josep Clarà, els pintors Joaquim Torres i Garcia, i Joaquim Sunyer entre d'altres.
D'Ors va poder dur a terme el seu programa educatiu des dels càrrecs de president del Consell de Pedagogia i de director d'Instrucció Pública que va tenir a la Mancomunitat.
La Mancomunitat
Les idees de Xènius van contribuir decisivament a la formació del «noucentisme», un moviment genuïnament català que va cristal·litzar en l'obra política, ètica i estètica de la Mancomunitat de Catalunya.
Xènius explicava el seu sistema amb paraules que avui sorprenen per les connotacions negatives que han adquirit. Amb un terme clau, intervenció, màgic en l'època, d'Ors designava la obligació de prendre part en els afers públics. La intervenció s'havia de fer amb una perspectiva que ell denominava imperialista, amb una consciència arbitrària, i sempre en un clima ètic i estètic de civilitat.
Amb la paraula «imperialista», Xènius s'oposava tant a la passivitat ancestral, de la gent que es queixa i no fa res, com al nacionalisme que tanca les fronteres per no perdre la identitat. L'imperialisme obligava, primer, a prendre les regnes del poder a Catalunya: De lo que aquí passa nosaltres en tenim la culpa, escriu el glossador. I després calia intervenir en Espanya i, també, en els afers internacionals: polítics, culturals, comercials, etc.
Si s'havia de participar amb una mentalitat cosmopolita i racional, s'havia de concloure que la intervenció és sempre civilitzadora, educada i urbana, proclamava d'Ors. La «civilitat» expressa una atmosfera ètica i estètica pròpia de l'estil de vida mesurat i distingit de l'aristocràcia urbana, clàssica i moderna alhora. Per això, Xènius concentra la seva doctrina en la imatge de la ciutat. La ciutat orsiana s'inspira en l'antiga polis grega idealitzada, en aquella ciutat estat del Mediterrani governada per filòsofs i artistes, sempre fent-se, lluminosa i irreal.
Que Eugeni d'Ors sigui un dels mentors més influents del noucentisme no vol dir que l'obra política de la Mancomunitat segueixi tota la doctrina de Xènius, ni que Eugeni d'Ors quedi encaixat dins de l'ideal noucentista. Prat de la Riba no va fer gaire cas de l'elitisme polític, més o menys autoritari, del glossador.
La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.
Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i un cop mort aquest, per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista, i es va convertir en un ens bàsic que va contribuir a modernitzar un país.
Una de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera».
Després del cop d'Estat de Primo de Rivera, Alfons Sala va presidir-la entre 1923 i 1925.
En general, la Mancomunitat de Catalunya va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.
La Mancomunitat viure moltes dificultats per controlar el catalanisme més reivindicatiu i que aspirava a una autonomia plena i no a una mera descentralització administrativa. Aquestes ànsies es varen amplificar en acabar la Primera Guerra Mundial, la qual havia comportat la independència de nacions com ara Lituània, Letònia i Islàndia. Puig i Cadafalch va abordar aquesta qüestió tot emmirallant-se en el principi d'autodeterminació recollit en un dels catorze punts de Wilson.
Cercant estabilitat en la política espanyola, la Lliga Regionalista es va implicar amb el govern monàrquic de Dato el 1918 posant-hi Francesc Cambó com a ministre, sense demanar res a canvi (tot i estar en preparació un Projecte d'Estatut d'Autonomia).
La Lliga estava fent un gir per a esdevenir un partit clarament de dretes al mateix moment que el nacionalisme estava vivint l'emergència del catalanisme més alternatiu de la mà d'una nova figura agitadora: Francesc Macià. En aquest context, l'Assemblea General va aprovar una proposta d'Estatut d'Autonomia per a Catalunya el 25 de gener de 1919, i dies després Cambó va defensar-la en unes Corts espanyoles, que s'hi van oposar frontalment.
La continuada inestabilitat social, amb exemples com la vaga de la Canadenca, van acabar portant al tancament de la sessió de corts el 27 de febrer i la caiguda de l'efímer govern de Romanones l'abril de 1919.
A començament dels anys 1920 es va incrementar la reivindicació catalanista i, en paral·lel, es va aguditzar el pistolerisme i la inestabilitat social, uns fets que van provocar la reacció militar i la consegüent Dictadura de Primo de Rivera.
El 29 de gener de 1924 el Govern de la Mancomunitat va ser destituït. Durant uns dies el càrrec de president va estar ocupat interinament pel governador militar Carlos de Lossada, fins que Alfons Sala, de la Unión Monárquica Nacional, fou imposat per Madrid com a president definitiu de la Diputació de Barcelona, amb l'objectiu d'espanyolitzar la Mancomunitat i buidar-la de contingut. Finalment la Mancomunitat fou suprimida el 20 de març de 1925 amb l'establiment de l'Estatut Provincial.
La Lliga Regionalista
Cambó, Prat de la Riba i Verdaguer i Callís fundaren l'agost de l'any 1899 el Centre Nacional Català, partit catalanista que agrupava els catalanistes del que s'anomenava «el Grup de l'Ateneu», liderats pel llavors president de l'Ateneu, Àngel Guimerà, i els escindits de la Unió Catalanista.
El Centre Nacional Català només va durar fins a l'any 1901, quan es va fusionar amb el «Partido Regionalista» per fundar la Lliga Regionalista, de cara a les eleccions generals espanyoles de 1901.
Francesc Cambó, que va tenir un paper molt important en les negociacions per a la fusió, va formar part des de bon començament del nucli dirigent d'aquest nou partit, el qual tindria un paper molt destacat en la política espanyola de principis del segle XX.
La Lliga és segurament el millor exemple de l'intervencionisme català en els assumptes d'Espanya, a la manera com suggeria Ramiro de Maeztu.
Les dues figures més importants de la Lliga es va repartir els papers: Prat era l'home de la política local, el president de la Diputació de Barcelona i, més tard, de la Mancomunitat; mentre que Cambó es convertiria en el representant de la Lliga a Madrid, i en l'encarregat d'aconseguir la projecció hispànica del catalanisme.
A partir de 1923, la col·laboració de Cambó amb la dictadura de Primo de Rivera seria un dur cop a la seva popularitat i inici de la decadència del domini de la Lliga en el catalanisme.
Cambó es va preparar des de 1926 per presidir el govern a la sortida del dictador, a partir d'una solució de concòrdia que fugís de l'assimilacionisme centralista castellà, i dels independentiemes, creant unes noves elits formades per intel·lectuals europeistes i reformistes, oferint als opositors la possibilitat de refremar el sistema salvant la monarquia. Tanmateix, quan va a arribar el moment, una malaltia li impedí tenir presència pública.
A les següents eleccions municipals espanyoles de 1931, la opinió majoritària de la ciutadania era considerar la monarquía com a obstacle per a la democràcia i l'autonomia catalana, i va treure uns resultats molt pobres enfront als republicans. Va optar llavors per marxar a l'exili a París.
El 14 d'abril de 1931, quan Francesc Macià proclamà la República Catalana, als carrers de Barcelona es cridava «Mori Cambó! Visca Macià!».
